Nèctar dels Déus

Per a la meva nota de tast 300 a Verema, no podia triar un vi millor que aquest.
Resum de les meves múltiples sensacions en les diverses sessions en que he gaudit de l'ampolla (la data de tast correspon al dia que la vaig obrir):
Color de iode medicinal amb un poder de tintar la copa com cap altra beguda (no només vi) que hagi vist mai. Llàgrima lentíssima i ocre molt marcat.
El nas té una intensitat profundíssima (tastat en copa balón) amb un primer indici que entra punxant fins a la base del cervell. Records de crema catalana, regalèssia, tocinillo de cielo, herbes aromàtiques, coca de llardons. Una profunditat aromàtica increïble. Han passat més de 40 segons i encara queden partícules aromàtiques a les foses nasals que li donen una peristència nasal mai experimentada (per mi).
El pas per boca és d'una untuositat sedosa i que combina acidesa i dolçor a parts iguals. Aquí hi trobo un petit "però", que és la poca integració de l'acidesa i la dolçor. En grans vins dolços naturals una de les coses que més aprecio és la integració de la part dolça i la part àcida del vi, que fa que la dolçor no "empalagui" i la puguis gaudir sense ser pesada. Aquí això falla (una mica només). Tens l'acidesa i la dolçor totes dues potents i presents, però cadascuna pel seu costat... una per aquí i l'altra per allà... M'hauria agradat que anéssin ben unides i aquí no hi acaben d'anar del tot. Sembla com si cadascuna (dolçor i acidesa) es notéssin per separat en les parts de la llengua que tenen la missió d'absorbir-les. Almenys aquesta ha estat la meva impressió en les diferents ocasions que he gaudit aquest vinàs. A part d'això, la textura és immillorable i la persistència és la més gran que he experimentat mai, inesborrable.
Vi col·lossal, amb una personalitat Ú-N-I-C-A.
El millor que he tastat fins avui.