En un moment on la Xarxa està farcida, envaïda, de "foodies", "gastroblocs", "tripadvisors", i centenars de foteses semblants, el fet que racons com La Botifarra continuen mantenint-se en la semiclandestinitat és tot un miracle. Potser aquest comentari siga contraproduent, vull dir, potser ajude a trencar eixe encant, a saber, la virtut d'un lloc que es conserva en secret com la localització d'un tresor o el calaix on s'amaga una joia heretada, però no m'he pogut resistir.
Deu haver-hi cinc taules, sis a tot estirar. Tapeig de qualitat, sense focs d'artifici i explosions espectaculars dels que deixen buida la panxa… i el cervell, per cert. Vaig acudir en companyia d'una amiga hongaresa que estava de visita, i arredonirem la inel·ludible jornada de turisme urbà amb una vetllada inmillorable. Dimecres nit, laborable, i tres taules sopant. La crisi ha fet mal, però la gent continua sent fidel als negocis que fan bé les coses. I La Botifarra és exemplar en el seu plantejament honest, sincer, on hom s'assegura que tastarà bon vi i bon menjar a preus raonables. Pintxos moruns atípics, on la clàssica carn de corder és substituïda per carn de pollastre, potenciant-se així la fraire de les espècies marroquianes. Magnífics! I un clàssic de la casa: la paelleta de creïlles Paris Hilton, cuinades sense gairebé oli, i acompanyades d'un ou deixat caure, generoses tallades de pernil serrà i paté. Un exemple de còm construïr una tapa saborosa i contundent, però alleugerida dels greixos innecessaris que no sumen res, més enllà d'incòmodes dolors de panxa. Molts hostelers haurien de prendre nota.
Per a veure, quatre copes de vi negre, dos i dos. Vi "BO", denominació Requena-Utiel, de la varietat de ceps bobal. No espereu per la meua part una indesxifrable crítica pel que fa al vi: sols sé que ens va agradar moltíssim tant a mi com a la meua companya, i aconseguí l'objectiu de relaxar la guàrdia, fer fluïr alegrement la conversa, relativitzar les exigències i els prejudicis… In vino veritas. Què més podem demanar a un vi? Per acabar, el cuiner (molt amable durant tota la vetllada, atent i didàctic en explicacions dels plats que ens servia) ens convidà a un glop de moscatell: dolcet, digestiu, fresquet. El remat perfecte, la cirereta del pastís.
Absolutament recomanable. Un tresor amagat, tan de bo continue així.