Restaurante Cal Dimoni : Fins i tot puc tenir certa compassió d’aquests turistes de luxe infinit que mai passaran per aquí... pobra gent...

Que quedi clar des d’un principi: dubto que sigui capaç d’expressar la pluja de sensacions que m’evoquen els moments d’un àpat a Cal Dimoni. Hi haurem anat unes quinze vegades, potser vint. Sí, sí... fregant l’obsessió. Cuina tradicional mallorquina. No n’hi ha prou amb això. Les olives trencades, les sobrassades i els botifarrons a la brasa... l’aroma del foc que les impregna és inconfusible. És tot galàctic. Absolutament excepcional. Un platet de frit mallorquí... avui el que em faltava: la patata estava una pèl rostida i encara era més bo. Passem a l’arròs brut: és màgic que serveixin aquesta passada d’arròs des de les dotze del migdia fins a la una de la matinada “non stop”. Altres dies hem provat una petita ració de porcella, “creca” que “tornes lòco”. És bestial. Les costelles de mè a la brasa... sempre en cau alguna de regal. Aquell gató de postres. Les herbes dolces Cal Dimoni. Vi a granel del mateix poble (Algaida) amb gots petits, sense copa ni “cohonades”. La sala és enorme i n’hi ha una altra també molt gran per no fumadors. Sobrassades penjades per tot el menjador... són de plàstic, diuen... no ho sé... m’és igual. Veus al tio amb la brasa, és el puto amo. Tant de bo que no s’acabi mai, perquè llocs com Cal Dimoni ens donen vida. Quan surts, si tens sort i és el moment que el sol s’amaga pots veure el joc de colors de La Serra de Tramuntana. Sembla una maqueta muntada amb les seves peces i tal... perquè això no pot ser real. Una proposta per música al cotxe: “Tots els Mecanismes” d’Antònia Font. Si vas direcció Palma: topes amb unes vistes de la badia que fan replantejar-te moltes coses. Sempre em passa, i hi hem anat moltes vegades, però les tornades de Cal Dimoni són sempre de reflexió positiva. En moments com aquest m’acabo de convèncer de que sóc un immigrant amb molta sort. Fins i tot puc tenir certa compassió d’aquests turistes de luxe infinit que mai passaran per aquí... pobra gent...